Si. Estem sols. Tota la vida amb nosaltres mateixos .
Però de vegades, una mirada còmplice, una paraula, el contacte d'una mà... ens conforta i ens fa sentir acompanyats.
La imatge d’avui, no es una gran imatge, però el que m’agrada es la història que m’imagino i les mirades i relacions entre els nens…davant d’un moment de crisi.
PD: Us convido a dir-hi la vostra ( si es que algú s’ho mira ) i superar el silenci de comentaris de les meves imatges...També s’hi val criticar!.
