dimarts, 11 d’abril de 2017

Camp de refugiats de Bram (1)


Com cada any, les organitzacions Amicale des Anciens guérrilleros Espagnols en France FFI i CERE11 (Chemins de l'exil republicain espagnol dans l'Aude), reivindiquen la memòria dels ciutadans espanyols que  varen fugir  de la barbàrie franquista i que varen ser internats en els camps de concentració de Bram i Montoliu.
El camp de Pigné, conegut com a Bram, situat prop de Carcassona, tenia una capacitat per 15000 persones i en tot el temps hi varen passar més de 35000 refugiats, homes, dones i infants.
Va ser construït al costat de la via fèrria en només 20 dies per descongestionar la resta de camps.
Va estar obert des de febrer de 1939 fins març de 1941. 
Rebia el nom de "modèlic". Tenia unes 12 hectàrees i hi havia 165 barracons de fusta que varen ser desmantellats el 1941. A cada barracó (24x 6 metres) hi havia inicialment unes 100 persones que dormien a terra, sobre la palla.
El 1940 els Quàquers varen construir una maternitat, l'edifici va ser enderrocat el 1990. Els quàquers varen donar aliments pels refugiats al camp.

Fins al  2009 en què les associacions, amb el suport del conseil général et de la région Languedoc-Roussillon, varen posar un memorial, ningú podia saber el que allà havia passat.
El memorial és com un llibre de pedra on hi ha inscrits els noms dels 224 morts (una quarantena d'infants) al camp o hospitals. 
La majoria varen sucumbir d'esgotament, de tifus i malnutrició i van ser  enterrats en un camp proper i posteriorment traslladats al cementiri de Montreal.

Al davant del memorial hi ha una caseta que era del guardabarrera, l'única construcció que queda de l'època. 
A l'esquerre del memorial, on era el camp, una gran planura, plena d'aigua...

Vam compartir amb ells el petit homenatge, en silenci, sota la pluja, només intentant imaginar com devia ser i en quines difícils condicions...


Les dades referenciades han estat extretes de:
- http://memoriarepressiofranquista.blogspot.com.es/2014/02/camp-de-bram-aude.html, blog de Jordi Grau que fa referència al treball de la metge i historiadora, filla d'espanyol refugiat a Bram, Marie-Hélène Meléndez
-Por los caminos de la Palabra.Exilio Republicano español y campos de concentración franceses: Una historia del testimonio. Tesi doctoral de Paula Simón Porolli
-Réfugiés espagnols dans l'Aude 1939-1940- Exposition eálisé par la direction des Archives departementales de l'Aude.

dilluns, 10 d’abril de 2017

Objectes Significants al Festimatge de Calella

Fins el 23 d'abril es pot visitar l'exposició Objectes Significants al Festimatge a la fàbrica Llobet de Calella.
Un espai imponent!
Gràcies a Quim Botey i FotoFilm Calella que ho han fet possible.



diumenge, 19 de març de 2017

En record del pare...

L'exposició que hem fet d'objectes significants ha estat dedicada a la mare i també al pare.
En Josep, el pare, va ser fotògraf aficionat, autodidacta i constructor dels seus propis enginys (l'ampliadora, el porta papers...es fabricava els líquids per a revelar i positivar...). 
El seu laboratori, muntat dins d'un espaiós armari de paret era a la meva habitació, o sigui que des de ben petit recordo l'olor de l'àcid acètic, els pots d'hidroquinona (sempre m'ha quedat aquest nom!) i l'olor química del paper acabat de positivar.
Les tardes en l'habitació que es transformava amb la llum vermella i on el temps s'aturava, mirant la màgia que feia aparèixer les imatges, que miraculosament de ser projectades en negatiu, anaven apareixent primer com siluetes buides i després amb tot detall! 
El mag era el meu pare!
Malauradament la vida va estroncar sobtadament i imprevisible aquests moments de màgia.
Em va quedar la seva passió, els seus ensenyaments i la seva càmera.
Per això, quan vaig anar madurant el projecte Objectes Significants vaig voler fer la prova en mi mateix, poc amant que sóc de les selfies!. i després de remoure molts objectes que m'acompanyen va sorgir, sense dubte la càmera del pare.
En l' auto-retrat, no em reconec (diuen que això ja passa), però sí que reconec la mirada trista i una mica enfadada, com si la càmera em transportés de cop, de forma inconscient i sobtada a aquells moments, darrers moments de la seva vida que malauradament ningú va poder impedir que s'acabés.