L'exposició que hem fet d'objectes significants ha estat dedicada a la mare i també al pare.
El seu laboratori, muntat dins d'un espaiós armari de paret era a la meva habitació, o sigui que des de ben petit recordo l'olor de l'àcid acètic, els pots d'hidroquinona (sempre m'ha quedat aquest nom!) i l'olor química del paper acabat de positivar.
Les tardes en l'habitació que es transformava amb la llum vermella i on el temps s'aturava, mirant la màgia que feia aparèixer les imatges, que miraculosament de ser projectades en negatiu, anaven apareixent primer com siluetes buides i després amb tot detall!
El mag era el meu pare!
Malauradament la vida va estroncar sobtadament i imprevisible aquests moments de màgia.
Em va quedar la seva passió, els seus ensenyaments i la seva càmera.
Per això, quan vaig anar madurant el projecte Objectes Significants vaig voler fer la prova en mi mateix, poc amant que sóc de les selfies!. i després de remoure molts objectes que m'acompanyen va sorgir, sense dubte la càmera del pare.
En l' auto-retrat, no em reconec (diuen que això ja passa), però sí que reconec la mirada trista i una mica enfadada, com si la càmera em transportés de cop, de forma inconscient i sobtada a aquells moments, darrers moments de la seva vida que malauradament ningú va poder impedir que s'acabés.
